La bellesa em fascina. No sé si serà per aquest cànon ideal amb el qual tots els cervells humans arriben a aquest món, com diu Plató. El cas és que la cosa lletja em desagrada i que la bellesa (el que el meu cervell m'assenyala com bell) sigui una dona, un paisatge, un text literari, un quadre o una partitura musical bé interpretada, exalta la meva emoció en el més profund, que, al pujar a la consciència, es transforma en sentiment. Ho ignoro tot sobre les causes de les emocions, però sé que em colpegen amb força. De la mateixa manera, em fascina la multiplicitat de formes de la naturalesa.
La ciència m'ensenya que en la biosfera d'aquest planeta hi ha més de mig milió d'espècies vegetals i més del milió d'espècies animals, entre les quals em trobo situat. I quanta varietat en la meva espècie homo! Però la major fascinació consisteix a saber que tots els éssers vius, incloses, per descomptat, les 300.000 espècies de coleòpters, estem constituïts pels mateixos materials atòmics, combinats en cèl•lules. En el nucli de cada cèl•lula viva individual es troba sempre el mateix tipus de macromolècula, ADN (l'àcid de la vida), que només es diferencia en les diferents espècies per la seva longitud de cadena cromosòmica i la seva seqüència, és a dir, per la combinació de les quatre unitats de nucleòtids que constituïxen aquesta cadena. Tot és de la mateixa naturalesa en els bacteris, les plantes i els animals, en l'interior de les cèl•lules del qual no hi ha hagut canvi apreciable durant quatre mil milions d'anys. És l'arrel comuna de la vida, que no impedeix l'existència de tanta varietat, meravellosa varietat, en les formes de vida.
Però una vegada i una altra, des dels seus començaments, l'espècie humana no ha fet més que preguntar-se: Què fan aquí, sobre la Terra, tants éssers vius? Per quins i per a què? Vida que, en realitat, és bastant monòtona, amb més tristeses que alegries. Com una macabra serietat la defineix un famós químic alemany. Per a totes les espècies significa el mateix: néixer, alimentar-se, créixer, reproduir-se, cuidar de la descendència i morir. Els individus autòtrofs (que s'alimenten per si mateixos, com els vegetals) manquen d'activitat apreciable, però els heteròtrofs necessiten cobrir les seves necessitats d'alimentació per la descomposició de substàncies orgàniques d'altres individus. Per tant, els humans som veritables paràsits, perquè vivim a costa dels altres.
Però això, al cap i a la fi ens fa feliços...
La ciència m'ensenya que en la biosfera d'aquest planeta hi ha més de mig milió d'espècies vegetals i més del milió d'espècies animals, entre les quals em trobo situat. I quanta varietat en la meva espècie homo! Però la major fascinació consisteix a saber que tots els éssers vius, incloses, per descomptat, les 300.000 espècies de coleòpters, estem constituïts pels mateixos materials atòmics, combinats en cèl•lules. En el nucli de cada cèl•lula viva individual es troba sempre el mateix tipus de macromolècula, ADN (l'àcid de la vida), que només es diferencia en les diferents espècies per la seva longitud de cadena cromosòmica i la seva seqüència, és a dir, per la combinació de les quatre unitats de nucleòtids que constituïxen aquesta cadena. Tot és de la mateixa naturalesa en els bacteris, les plantes i els animals, en l'interior de les cèl•lules del qual no hi ha hagut canvi apreciable durant quatre mil milions d'anys. És l'arrel comuna de la vida, que no impedeix l'existència de tanta varietat, meravellosa varietat, en les formes de vida.
Però una vegada i una altra, des dels seus començaments, l'espècie humana no ha fet més que preguntar-se: Què fan aquí, sobre la Terra, tants éssers vius? Per quins i per a què? Vida que, en realitat, és bastant monòtona, amb més tristeses que alegries. Com una macabra serietat la defineix un famós químic alemany. Per a totes les espècies significa el mateix: néixer, alimentar-se, créixer, reproduir-se, cuidar de la descendència i morir. Els individus autòtrofs (que s'alimenten per si mateixos, com els vegetals) manquen d'activitat apreciable, però els heteròtrofs necessiten cobrir les seves necessitats d'alimentació per la descomposició de substàncies orgàniques d'altres individus. Per tant, els humans som veritables paràsits, perquè vivim a costa dels altres.
Però això, al cap i a la fi ens fa feliços...
